Twitter
Facebook
Flickr
RSS| "So sehen wir also, daß der Krieg nicht bloß ein politischer Akt, sondern ein wahres politisches Instrument ist, eine Fortsetzung des politischen Verkehrs, ein Durchführen desselben mit anderen Mitteln" |
| "Així veiem doncs que la guerra és, no només un acte polític, sinó un veritable instrument polític, una continuació del trànsit polític, una realització del mateix, amb d'altres mitjans" |
| Carl von Clausewitz "Vom Kriege" Buch I, Kapitel 1, punkt 24 |
| "Wir behaupten dagegen, der Krieg ist nichts als eine Fortsetzung des politischen Verkehrs mit Einmischung anderer Mittel" |
| "Afirmem contra això, que la guerra no és res més que la continuació del trànsit polític amb l'ús d'altres mitjans" |
| Carl von Clausewitz "Vom Kriege" Buch 8, Kapitel 6 |
La Guerra per la Successió a la Monarquia Hispànica Una Guerra pel Poder |
| "El encono que habían concebido los naturales de la Corona de Aragón contra Castilla era el mayor; tan recíprocamente se ofendían que no es posible reducirlo a la pluma, porque entrambas naciones aspiraban a la prerrogativa de primogénitos en la estimación de los dos competidores soberanos. |
| Entrambas temían no quedar la una nación sujeta a la otra. La impiedad era igual. |
| Capità Francesc de Castellví i Obando (1682-1757) "Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725"; Vol III, pag. 38 |
| "Los valencianos y aragoneses continuaban en gran número a dejar sus patrias, pasando a Cataluña, porque miraban extinctos, abolidos sus fueros y cargados de insoportables tributos. Los catalanes temíam la misma suerte. |
| Esto daba nuevo impulso a idear nuevos y embravecidos métodos de ofenderse, y dio ocasión a los catalanes a hacer los últimos esfuerzos y a sufrir con resignación el peso de las tropas, y por instantes se embravecía más el implacable genio de los naturales de la Corona de Aragón a la dominación de las Castillas." |
| Capità Francesc de Castellví i Obando (1682-1757) "Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725"; Vol III, pag. 38 |
- CONSTITUCION ESPAÑOLA - Dispoción Adicional Primera: "La Constitución ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales. La actualización general de dicho régimen foral se llevará a cabo, en su caso, en el marco de la Constitución y de los Estatutos de Autonomía." |
Es refereix als Drets Històrics, vigents i imperants, a Navarra i al País Basc. I és que la realitat és que els Drets Històrics de Navarra i el Pais Basc mai varen ser derogats per l'absolutisme borbònic de Felip V. Inclús, s'ha de dir, mentre Felip V imposà a Catalunya el "Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia" els Drets Històrics de la Vall d'Aran ("Querimonia") varen ser respectats per Felip V. Hom pot dir que tant el Regne de Navarra com el Pais Basc (Señorío de Vizcaya), formaven part de la "Corona de Castilla" i varen ser fidels aliats de Felip V. Més encara, la Vall d'Aran, part del Principat del Catalunya, fou aliada de Felip V. I Felip V va respectar la "Querimonia". Però el projecte borbònic de Felip V no era absolutista i uniformador? Més encara. La primera cosa que va fer Felip V en ésser proclamat rei, fou venir a Barcelona ijurar les Constitucions i Privilegis de Catalunya. Després de dècades sense cel·lebrar-se, la convocatoria de Corts de Catalunya per part de Felip V causà una gran eufòria. Així doncs cal preguntar-se: Quines motivacions tenia el Partit Austriacista per voler derrocar Felip V? Per quina veritable raó es va produir l'Aixecament Militar Austriacista de 1705? Perquè la Generalitat i Barcelona es varen resistir a sumar-se a la sublevació contra Felip V? Perquè fou necessari bombardejar Barcelona per tal que acceptés a Carles III? Víctimes ...... o Executors?
|
La Guerra de Successió fou un conflicte polític polièdric, i per tant és convenient no descuidar cap de les seves factes si el què es preten és entendre-la de manera correcta, i per tant, capir perquè som on som i extreure'n les lliçons necessàries de cara l'esdevenidor de la nostra Nació. La Guerra de la Guerra de Successió La Guerra de Successió fou, primer de tot, un conflicte polític expresat en termes de Guerra. Una obvietat tant evident sembla que hauria de ser fàcilment comprensible però la nostra historiografia, subproducte de la nostra classe política subvencionadora i amordassadora, s'entesta a veure la Guerra com un fet extrínsec, accessori i prescindible, en l'anàlisi del fet polític. La Guerra, ço és el fets militars, són les variables primàries a analitzar, doncs alhora que determinen el resultat també determinen la resta de variables de la funció, ja siguin les iniciatives diplomàtiques, polítiques (en sentit restrictiu), socials o religioses. Qualsevol anàlisi de la "Guerra de Successió" que obvïi la Guerra en si mateixa, serà per definició un anàlisi esbiaxat. I això no vol ser un demèrit per als treballs realitzats fins ara però sí un crit a la reflexió. És per això que es cita a Carl von Clausewitz al capdamunt d'aquesta secció. I és en aquest punt de treball on es troba en aquests moments la present inicitiva. En posar sobre la taula d'estudi la Guerra de la "Guerra de Successió". Les Guerres de la Guerra de Successió Tal com hem dit, la Guerra de Successió fou un conflicte polièdric. És a dir, fou alhora:
Aquesta darrera faceta, la guerra civil dins de la Monarquia Hispànica, es pot descabdellar al seu torn en diferents aspectes que se solapen entre si:
Aquests són alguns dels principals aspectes a tenir en compte, i és doncs necessari no descuidar cap d'aquests si es vol arribar a bon port. Algunes interpretacions, en especial aquelles que arriben de "la meseta", obvien, quan no neguen, molts d'aquests aspectes amb una clara intencionalitat política. |
Víctimes o Executors. L'absolutisme borbònic. Passem ara a explicar perquè parlem de "Victimes i Executors", i en quin context. Alguns historiadors, amb diferents, i fins i tot amb antagònics punts d'anàlisi, conclouen en què efectivament existí un "projecte absolutista" borbònic. No entrarem ara analitzar aquest aspecte en profunditat, però allò que és evident és que si realment Felip V el tenia, no l'aplicà ni al Regne de Navarra, ni al País Basc, ni a la Vall d'Aran. Es poden assenyalar determinats "tics absolutistes" de Felip V abans de l'esclat de la Guerra al si de la Monarquia, però poc després de la entronització de Felip V ja s'entrà en un context on la guerra internacional havia esclatat i les prioritats de la guerra detreminaven l'agenda política. Derivar d'aquests "tics absolutistes" abans de la Guerra tot un "projecte absolutista" és especular. Passada la guerra, tenim els "Decrets de Nova Planta". Els "Decrets de Nova Planta" que s'aplicaren als Estats de la Corona d'Aragó són, a totes llums, un càstig, una revenja, una venjaça, per haver trencat el jurament de fidelitat a Felip V. Per contra, els "Decrets de Nova Planta" que s'aplicaren a la Corona de Castella la convertíen dret a llei, en la base comuna de tots els Estats de la Monarquia, ara de iure ja estructura com un sol Regne. Per tant, els "Decrets de Nova Planta" de la Corona de Castella són un premi, un reconeixement, a la seva fidelitat. Citant el Decret de derogació dels Furs dels Regnes d'Aragó i de València: |
DECRET DE DEROGACIÓ DELS FURS DELS REGNES D'ARAGÓ I DE VALÈNCIA Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia y todos sus habitadorespor la rebelión que cometieron faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban y que con tan liberal mano se les hablan concedido así por mi como por los señores reyes mis predecesores, particularizándoles en esto de los demás reinos de Aragón y Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta monarquía se añade ahora la del derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de las leyes, las cuales, con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres, podría Yo alterar aun sin los grandes y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y se ha tenido en ella en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada, pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos los castellanos, oficios y empleos en Aragón y Valencia de la misma manera que los aragoneses y valencianos han de poder en adelante gozarlos en Castilla sin ninguna distinción, facilitando Yo por este medio a los castellanos motivos para que acrediten de nuevo los afectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores favores y gracias tan merecidas de su experimentada y acusada fidelidad y dando a los aragoneses y valencianos reciproca e igualmente mayores pruebas de mi benignidad, habilitándoles para lo que no lo estaban en medio de la gran libertad de los fueros de que gozaban antes y ahora quedan abolidos. En cuya consecuencia he resuelto que la audiencia de Ministros que se ha formado para Valencia y la que he mandado se forme para Aragón se gobierne y maneje en todo y por todo como en las dos Chancillerlas de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas reglas, leyes, pactos, ordenanzas y costumbres que se guardan en éstas sin la menor distinción ni diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica y modo de tratarla que en esto ha de observarse la práctica y estilo que hubiese habido hasta aquí en consecuencia de las concordias ajustadas con la Santa Sede Apostólica en que no se debe variar; de cuya resolución he querido participar al Consejo para que lo tenga entendido. Buen Retiro, a 29 de junio de 1.707 |
No és la nostra intenció rentar la cara a Felip V, sinó la de posar les coses al lloc que creiem que toca. Així doncs, fins i tot acceptant que efectivament existís un "projecte absolutista" anterior a la guerra, fora molt arriscat atribuir a Felip V la suficient capacitat política per arribar aplicar el dit projecte. I creiem que davant les evidències apuntades, difícilment Felip V hauria pogut derogar els Furs del Regne d'Aragó, del Regne de València, del Regne de Mallorques, i les Constitucions i Privilegis del Principat de Catalunya, si no hagués tingut l'excusa, o el motiu, de la guerra. Víctimes o Executors. L'inci de la a Guerra. I arribats a aquest punt és quan ens hem de preguntar. Qui inicià la guerra? I la resposta a la que ens hem d'afrontar d'una vegada és: Nosaltres. Nosaltres varem iniciar la Guerra que va acabar amb els nostres Constitucions Nosaltres varem iniciar la Guerra que va acabar amb els Decrets de Nova Planta Nosaltres ens aixecarem en armes, i forem castigas amb la pèrdua de la nostra Llibertat I si es vol, es pot reformular la resposta: Els Castellans ens tenien ganes, moltes, i Nosaltres els donarem l'excusa perfecte I aquest és el drama. Els nostres dirigents feren una aposta a tot o res. Els nostres dirigents es jugaren les nostres Llibertats en l'aposta més arriscada de tota la Història de la nostra Pàtria. Els nostres dirigents posaren les nostres mil·lenàries i sagrades Llibertats, a les mans d'Anglaterra. I Anglaterra ens sacrificà com bèsties que van a l'escorxador. Víctimes o Executors. Assumir la responsabilitat. Entendre aquest punt és fonamental per entendre la política de "mica en mica", de "peix al cove", de "no arrisquem, ni fem massa soroll" aplicada pels nostres dirigents polítics des d'aleshores. Perquè, i concretant necessàriament encara més, qui arrossegà a contracorrent, qui provocà, qui enfonsà Catalunya, en una brutal Guerra Mundial, no foren els legítims dirigents polítics de Catalunya, ço és, ni la Junta de Braços, ni la Generalitat de Catalunya, ni el Consell de Cent de Barcelona. Fou una el·lit política sense cap tipus de representació, una facció o partit polític anomenat "imperial" o "vigatans". És per això, que tant la Generalitat com el Consell de Cent, conscients de l'arriscada aposta que suposava el "Tractat de Gènova" amb Anglaterra, es resistiren a sumar-se a la sublevació contra Felip V, i que només davant la política de fets consumats, acabaren per acceptar la iniciativa dels "imperials" o "vigatans". No hi ha dubte però, que un cop acceptada la realitat dels fets, tots, o gairebé tots, els catalans ens unirem a la sublevació contra Felip V. Per tant, és necessari acceptar, de manera col·lectiva, la nostra responsabilitat en la pèrdua de la nostra Llibertat. Acceptar que forem els Executors de la Història, i no unes simples Víctimes passives de la Història. És per això que parlem d'Executors i no de Víctimes. Nosaltres ferem girar les rodes de la Història; Nosaltres forem el Subjecte; Nosaltres canviàrem la Història. Es pot, si es vol, especular amb el fet que Felip V hauria acabat, més tard o més d'hora, per atacar-nos, per buscar una excusa o una altra per acabar amb la nostra Llibertat. És probable, tot i que tant sols sigui una especulació. I és que el "Gran Memorial" del Conde-Duque de Olivares, que ja planejà la reducció de tots els regnes de la Monarquia Hispànica a les lleis de Castella, data de 1624, ço és uns 90 anys abans dels Decrets de Nova Planta. Ara bé, els fets, tal com foren, són els que foren i foren tal com succeïren. I són aquells fets, tal com foren, i tal com succeïren, els què hem d'assumir. I els hem d'assumir com a Nació que som, i per tant, com a Subjectes de la Història. Nosaltres ens alçarem en armes i ens llaçarem a una Guerra per derrocar a Felip V, i per contra, perdérem la Guerra i la nostra Llibertat. El Victimísme. Que un cop finalitzada la Guerra, Felip V va voler destruir la nostra Nació, tant en el sentit polític com en el sentit cultural del concepte, no hi ha dubte. I no només ho va voler, sinó que en gran part ho va aconseguir. Avui en dia tant sols hem pogut recuperar un part molt minsa de tot allò que forem i de tot allò que ens determinà. Només al Coprincipat d'Andorra es preserven incòlumnes, gran part de les nostres Institucions, de les nostres Tradicions i de la nostra Identitat. I sens dubte, aquesta destrució ha de ser explicada, recordada i denunciada. I més encara, quan alguns pretenen negar-ho, minimitzar-ho, o el què és més greu, tergiversar la destrucció de la nostra Tradició, de les nostres Institucions i de la nostra Identitat, com un pas vers la modernitat. I en paral·lel, d'altres, els d'aquí, prostitueixen el sentit d'aquesta destrucció. El Victimisme polític és una tàctica política emprada arreu i a bastament. Consisteix en definitiva, en denunciar una agressió, una situació en la que s'és víctima, com a justificant moral per a la necessària reacció. Aquesta tàctica política, legímita o no, l'han emprat alemanys, italians, anglesos, japonesos, etc, etc, etc. Els reis d'aquesta tàctica política però, en són els americans, capaços d'emprar amb una eficàcia sorprenent, una situació en la que són víctimes, per a mobilitzar de manera despitada tot el múscul del país vers la necessària reacció. Ara bé, el Victimisme és una tàctica política, no una estratègia política i ni molt menys, una doctrina política. El Victimísme Polític Si alguna doctrina política s'ha aplicat a Catalunya des de la Transició, aquesta ha estat sens dubte la del Victimisme Polític. Perquè la reconstrucció del País, de la Pàtria, es feu amb plafons de cartró-pedra, amb embans de plàstic i bigues de palla. Res no era sòlid, res no era autèntic, res no era català; es bastí tant sols un pessebre de pastorets i xiruques. Una Catalunya light. Una ficció que a la primera ventada s'ha endut el vent. Allò que ha restat però, és la doctrina, el Victimisme Polític. Perquè el Victimisme és una arma molt poderosa quan s'empra com allò que ha de ser, com un tàctica per a un moment determinat. Però quan esdevé estratègia política, es perverteixen les seves potencialitats. El Victimise, enlloc de mobilitzar, desmobilitza; enlloc de crear empatía, crea repulsa; enlloc d'il·lusionar, provoca resignació; enlloc d'obrir les portes d'un futur, les tanca. I és que el Victimisme, elevat per la miserable i tacticista classe política catalana a la categoria de Doctrina Política, o fins i tot a l'escència de Dogma, ha convertit la nostra Nació en una Víctima Eterna, en un Víctima de la Història, en una Víctima incapaç de triar el seu destí, en Víctima que ha de restar a l'espera, en una Víctima sotmesa i humil, en un Víctima que no té futur, en una Víctima lligada al seu Agressor. En definitiva, han convertit la nostra Nació i la nostra Pàtria, Catalunya, en una Víctima que desitja ser Víctima, que només es reconeix a si mateixa quan és Víctima, i que té la seva pròpia raó d'exisitir, en el fet ser Vícitma. Ens han reduït a la mínima expressió, ens han llevat el futur, ens han castrat psicològicament, però ens han deixat el desig. La millor manera de continuar, per secula seculorum, repartint-se les prevendes del poder. I mentre la Nació i la Pàtria es desagnen a vista de tots, la classe política catalana continúa embriagada en la putrefacció d'orgies de poder. I malgrat ells però, el cor de la Pàtria, Catalunya, sota la superfície, encara batega...... |
